L'estigma social que existeix vers les malalties mentals.

Les malalties mentals són vistes des d'estereotips i prejudicis que confirmen la ignorància tant dels qui pateixen la malaltia com la dels seus familiars. És habitual escoltar frases com, està boig, està tocat de l'ala...que només fan que agreujar l'exclusió social que pateix el col·lectiu de malalts mentals. ¿Perquè quan parlem de malalts mentals utilitzem aquestes expressions i no les definim com' alteracions en el pensament, les emocions i/o comportament que provoquen dificultats en la construcció de la personalitat de la persona?  Les persones necessitem expressions, adjectius o mots que ens ajudin a descriure els diferents col·lectius de la societat per a poder distingir-nos entre nosaltres, i alhora per saber a quin grup social pertanyo i poder posicionar-me per sobra seu o per sota. Per això tendim a utilitzar expressions que no defineixen del tot bé el grup social al qual ens estem referint, simplement es un recurs que tenim per ordenar el nostre món.

Les malalties mentals son complexes i en molts casos cròniques, difícils de tractar...però si la societat no ajudem a normalitzar-les en un ambient comunitari aquestes encara empitjoren més. Tractant a una persona com a diferent pel fet de tenir una malaltia poc comuna en el nostre entorn, no ajudem a que aquesta millori. Em d’intentar que la comunitat ajudi en el procés de sociabilització d' una persona malalta des de la igualtat i el respecte cap a elles. Des del meu punt de vista aquesta es la base de qualsevol procés de sociabilització, Encara més en aquest àmbit ja que ells per tal de admetre la seva malaltia, es totalment necessari que la societat els recolzi.

Aquí os deixo un petit fragment d'una noticia al diari la Vanguardia que parla sobre les politiques per fer front d'exclusió social.

A causa de l’alt component  de personalització que reclamen les
intervencions contra l’exclusió, sembla imprescindible dur-les a terme des
d’àmbits i organitzacions que es caracteritzin per una  cultura oberta, informal i
pròxima, amb un llenguatge que els permeti entendre’s amb la població i amb
circuits flexibles i adaptables a les necessitats de cada cas.
La complexitat i multidimensionalitat dels problemes de l’exclusió els fa poc
sensibles a intervencions excessivament especialitzades i fragmentades.
Reclamen, en canvi, solucions integrals i intervencions transversals. Aquestes
són dues característiques estranyes  a la majoria de les organitzacions
tradicionals i que, per tant, reclamen plantejaments innovadors